I diuen que jo escric malament...

Una bossa de patates

No és que em 14 anys pugui donar lliçons de res a ningú, però si que he pogut observar que des que va començar la ctisis econòmica, hi ha més persones visquent entre cartrons al mig del carrer, i que hi ha botigues que s'obren i a la mateixa setmana es tanquen. Podem observar que cada Nadal hi ha més persones mirant a les botigues que gent amb bosses i que cada vegada les botigues estan més buides.

Considero que, de vegades, som una mica egoistes, quan no ens podem comprar les sabates que porta aquella amiga nostre, o la samarreta de marca que hi ha a l'aparador d'aquella botiga de moda.

Però ens hem parat mai a pensar que hi ha gent que no es pot comprar ni un corsant a la fleca del costat de casa o una bossa de patates al supermercat del barri?

Jo crec que no. Que hi ha molt poques persones que ho hagin fet alguna vegada a la seva vida. Jo sóc una d'aquestes persones; considero que vivim en una societat on impera l'egoisme i que tothom pensa en ell mateix.

Crec que ens seria més fàcil sortir d'aquesta crisi si tothom fos una mica més solidari i que, en comptes de comprar-se les sabates de 200 euros, contribuís amb aquests diners a les associacions que intenten ajudar a la gent que no pot comprar-se ni una bossa de patates.

La senyora que donava voltes al balcó...

Quan aquest matí he mirat per la finestra, he vist una dona que feia una cosa molt estranya: donava voltes al balcó.

No sé exactament, però ha estat molta estona recorreguent el balcó amunt i avall caminant a un pas exal·lerat. A la foto de dalt no es veu bé però en el segon balcó començant per dalt hi havia aquesta senyora.

He pensat que devia fer exercici o un ritual o que estava boja com jo, o que s'entrenava per fer una marató. El cas és que això de donar voltes al balcó d'aquella manera, amb aquella intensitat i aquella passió no era gens normal...

Potser simplement estava caminant perquè li venia de gust que li toqués una mica l'aire del carrer sense sortir de casa o potser estava parlant pel mòbil i estava caminant mentre parlava cosa que jo faig molt sovint.

Si tu em dius vine ho deixo tot... per digue'm vine

Aquest llibre és molt interessant, ja que parla sobre la història d'un home de quaranta anys i aquest ens explica la seva biografia. Ens diu qui són les persones més importants a la seva vida i que l'han marcat més. També ens diu que ell a l'escola era un noi al qual picaven ja que era nan i tenia una galta sempre vermella. També que els seus pares es van morir quan ell tenia tretze anys en un accident produït per un home que anava begut i es va haver de criar amb el seu germà gran que tenia ja els divuit anys. Però el seu germà el tractava molt malament i al final va marxar de casa.

Aquest llibre està escrit per l'Albert Espinosa el mateix que va escriure i produir Polseres Vermelles i Herois. Me'l vaig comprar perquè em va sembla que podria estar bé ja que n'he sentit molt a parlar i la serie de Polseres m'agrada molt.

Polseres Vermelles (11-04-2011)

Avui us vull parlar sobre el capítol de Polseres Vermelles del dilluns.
Em vaig empipar molt perquè en Lleó i la Cristina es van fer un petó a l'ascensor, i va aparèixer la Mireia Vilapuig (surt com a Cristo a la pel·lícula d'Herois) i no em cau gents bé.
Per altra part van haver d'operar en Roc perquè tenia massa pressió al cap, peró per sort no li va passar res.
En definitiva crec que no va ser uns dels millors capítols de la primera temporada.

El tancament de l'empresa Cacaolat

Estic molt indignada perquè no em puc creure que el cacaolat ja no es podrà comprar més al supermercat. Ho trobo molt malment ja que tothom coneix el cacaolat i alguna vegada l'ha provat. A més ho trobo una cosa molt forta ja que és com si l'empresa de de Coca-cola decideix tancar: hi hauria molta polèmica perquè hi ha molta gent que veu Coca-cola. Doncs amb el Cacaolat passa el mateix: és una cosa que tothom coneix, i a més què serà del món sense Cacaolat? Qui no anat mai quan era petit amb els seus pares a un bar i ha demanat Cacaolat?

Estic segura que més de la mitat de la població de Catalunya ho ha fet més d'una vegada! A més, Cacaolat ha estat un producte que ha passat de genaració en genaració, un producte que els nostes pares i avis també han consumit a la seva infància.

Aquí us deixo el mític anunci de Cacaolat que tothom coneix: "Posa'm un Cacaolat!"

Sobre llegir els llibres de l'escola

En la meva opinió els llibres que ens fan llegir a l'institut no són adecuats, ja que ens els fan llegir per la gent que no acostuma a llegir llibres a casa seva. Així, podrien triar llibres que ens donessin un cert interés per la lectura. Com que els llibres que hem de llegir no són gens interessants, són extremadament avorrits i acaben fent que a la gent que no els hi agrada llegir odiïn més la lectura, en comptes de despertar-los una certa curiositat. D'altra banda, les persones que realment els hi agrada llegir i ho veuen com una cosa entretinguda fa que cada vegada els hi agradi menys.

Jo concidero que ens haurien de fer llegir llibres per a la nostra edat, però que tinguessin una mica d'intriga o investigació, ja que molt sovint ens fan llegir llibres històrics (ex: El Lazarillo de Tormes) que a ningú li agraden i tenen un vocabulari molt complex o llibres que no tenen cap història interessant i es fan pesats de llegir.